La trajectòria de Josep Herrera (Catalunya interior, 1940) és simple i aparentment senzilla. Hom sent la necessitat de fer-se un mateix i, per això, emprèn la volada individual. Tot té els seus riscs, però molt sovint són oportunitats que cal que es presentin per a poder-les atrapar i adonar-se que s'és algú. De terra endins cap a la costa i, resseguint-la o amb ziga-zagues, fer tombs amunt i avall perquè allà on hi ha gent és on hom pot trobar interlocutors. Un hom sense enfrontaments ni contrasts sensibles ni mentals a nivell de percepció estètica és gairebé un brivall, el més semblant que hi pugui haver al salvatge desconnectat i desconhortat on tot s'hi dóna menys la possibilitat de realitzar-se, de saber-se quines són les pròpies possibilitats creatives.