Tot home és matèria d'exili: sense respostes clares davant els grans misteris de la vida i la mort, i a anys llum de la felicitat. Segons com, aquest exili, tan propi de l'espècie, hauria de ser el pitjor dels imaginables. Sobretot perquè ens situa cara a cara amb la nostra indefensió més cabdal i més còsmica. A favor té, en canvi, que el caràcter persistent i plural dels seus efectes, d'alguna manera, acaba per desentenebrir-los. A mesura que el temps transcorre, ens anam acostumant a la incertesa i a la desemparança. Poc o molt, hi contribueix el fet de compartir aquests mals congènits amb la resta d'humans.